Pujar una muntanya. Una tasca d’equip.

Si ja ens coneixes, sabràs que solem fer de tant en tant una altra escapada per oxigenar-nos, sortir de les oficines i compartir noves experiències que puguin enriquir-nos com a equip i com a persones. Avui m’agradaria parlar-te d’una sortida que vam fer fa uns dies i que ja comença a convertir-se en tradició: un sopar en La Mola.

Tal com ells mateixos anuncien, el Restaurant la Mola és el més alt del Vallés (Occidental, en aquest cas). Es troba a 1.104 metres sobre el nivell del mar i per arribar a ell cal ascendir al cim de la muntanya de Sant Llorenç del Munt. El restaurant se situa en la part més alta d’aquesta muntanya i comparteix la seva privilegiada estructura amb un monestir romànic del segle X. Arribar allà dalt just abans de l’hora per a sopar (i baixar després amb l’alegria del vi i la sangria en el cos) és una experiència difícil d’oblidar.

La nostra primera pujada a la Mola va ser molt especial, almenys per mi. Ascendir una muntanya sempre m’ha semblat quelcom tremendament simbòlic. Fer-ho amb la gent amb la qual comparteixes emprenedoria laboral des de fa anys, en alguns casos fins i tot dècades, es converteix en alguna cosa gairebé cerimonial. I gens més allunyat de la realitat que imaginar-nos en plena ascensió “espiritual”, perquè la xerrada durant la pujada i el descens és d’allò més casual; però m’agrada creure que aquesta brillantor en els ulls dels meus companys i aquestes ganes de repetir (ja és la quarta vegada que ho fem) té alguna cosa a veure amb aquesta comunió emocional que comento. Hi ha coses que es diuen millor sense paraules.

Cada projecte, cada nou repte que sorgeix en la nostra realitat professional, suposa una petita-gran muntanya que hem de pujar junts per obtenir un bon resultat. És interessant veure com cada membre de l’equip té les seves preferències respecte als seus camins favorits, els seus racons especials i els seus moments durant l’ascensió. A Joan li encanta caminar per sengles amples, on tots puguem veure’ns les cares i explicar-nos anècdotes; Raül necessita que dobleguem per aquell tram per observar les vistes i poder dir allò de “Collons, mireu, mireu quina posta de sol”; Carles gaudeix de qualsevol ocasió per fer uns riures i captar els detalls espontanis mentre que Jona es manté en el seu to moderat, sense fer molt soroll però apareixent sempre allà quan busques a un company davant o darrere per tirar-te un cable o comentar un chascarrillo. I jo… jo els miro a tots ells i aprenc, admiro, contemplo. Gaudeixo de la gran sort de formar part d’un equip de persones excepcionals, més enllà que siguem més o menys capaces de complir tots els nostres objectius empresarials.

I més enllà d’això, de les paraules i del que jo pugui haver sentit i processat, aquí estan les nostres cares en el moment just de fer el cim, que va coincidir amb una espectacular posta de sol. Alguna cosa en les nostres expressions em diu que tornarem, una vegada i una altra, a pujar muntanyes junts.